INS LA PLANA
CUB DE CONTACTE; ORDRE I DESORDRE / (s.t)
Població: Vic
Nivells educatius: 2n i 4t d’Educació Secundària
Alumnat que hi participa: 167
Docents: Joan Arqué, David Sales i Ester Tió
Assessorament del projecte: Maria Gambús, Jan Madrenas i Laia Solé
Descripció del projecte:
Projecte 1. Cub de contacte
L’obra es construeix a partir d’un límit aparent: un cub de metacrilat que, amb la seva transparència asèptica, es presenta com una membrana hermètica, tant visible com infranquejable. Aquesta pell rígida delimita un dins i un fora, però en conjunt ofereix un espai de contemplació que convida a l’experiència abans de fixar-ne el sentit.
A l’exterior, hi convergeixen cossos o realitats que dialoguen amb aquest món tancat però obert. Poden entendre’s com mirades, sistemes o presències que envolten i condicionen l’interior. Amplien la peça cap a una xarxa de relacions en què interior i exterior es tensionen constantment.
A l’interior, una constel·lació de petits cubs —formes artificials modelades amb cinta adhesiva, un material que incorpora la idea de contacte en si mateix— es disposa en tensió contínua. S’amunteguen, es pressionen, es toquen inevitablement i també s’eviten. Poden ser emocions dins d’un cos o individus dins d’una comunitat. El cub exterior esdevé una figura ambigua: cos que conté el seu món interior o estructura col·lectiva, que agrupa cossos en convivència, que pot entendre’s com una barrera que protegeix, però també separa, i que simbolitza estructures com injustícies, pors o violències.
El contacte hi és constant, però potser no és escollit, potser és l’atzar o qui sap… Aquesta incertesa evidencia la fricció entre proximitat i aïllament. La peça ressona amb la condició contemporània: una hiperconnectivitat que ens manté units, però no necessàriament propers, i una sobreexposició que ens fa perdre la vivència del present.
Formalment, l’obra articula una tensió entre ordre i caos. El cub exterior representa estructura i control; l’interior, atzar i fragilitat. La llum travessa el metacrilat, es refracta i es fragmenta entre els volums, generant una profunditat inestable. Aquest fenomen converteix l’obra en un espai viu on la llum actua com a mediadora entre oposats.
La llum esdevé una carícia immaterial: un contacte elèctric que travessa i transforma. És la metàfora d’un vincle emocional profund que modifica allò que toca, fins i tot a distància.
La peça no demana ser entesa des del primer moment. No hi ha un únic sentit: el significat apareix després, quan la mirada ha transitat l’experiència.
Com en el fet de viure, entendre no és un punt de partida, sinó una conseqüència del recorregut. L’obra s’ha construït col·lectivament, convertint el procés en una vivència compartida. Aquest desplaçament és essencial: fer passar primer l’experiència abans del significat.
Projecte 2. (s.t.)
Tot va començar amb un gest també essencial: asseure’ns en rotllana. Des d’aquesta forma primigènia de comunitat, vam construir un primer mapa col·lectiu de significats. Paraules, intuïcions, records i preguntes van anar apareixent en un mural compartit, com si cada aportació fos un fil invisible que ens connectava. El contacte, així, ja no era només una paraula, sinó un camp obert de possibilitats.
A mesura que avançàvem, vam voler anar més enllà del contacte físic, del gest quotidià i visible. Ens interessava explorar el contacte que no es pot tocar: el que es desitja, el que es troba a faltar, el que no arriba mai o fins i tot el que encara no existeix, el NO contacte. D’aquesta necessitat en va néixer una proposta íntima i honesta: escriure cartes. Cartes adreçades a algú desconegut, a presències absents o imaginades, paraules que, tot i no tenir cos, busquen tocar l’altre. Paral·lelament, el dibuix ens ha permès traduir aquestes emocions en formes visuals.
En un moment del procés, vam sentir la necessitat d’obrir la mirada cap a altres realitats, plantejant la possibilitat de contactar d’alguna manera amb persones que en el seu dia a dia no tenen llibertat, per entendre com es viu el contacte des de la seva absència o limitació. Tot i que no va ser possible dur-ho a terme, la pregunta va quedar suspesa en l’aire, i d’alguna manera, ha continuat habitant el projecte, experimentant frustració per no poder mantenir contacte amb algú desitjat i desconegut a la vegada. És a dir aquest no-contacte es va posar de manifest.
Tanmateix, en els darrers dies de treball i de materialització de l’obra, vam aconseguir establir un petit vincle amb un altre centre: el CFA Carme Karr (Sant Joan de Vilatorrada). I així, el contacte va aparèixer —potser no com l’havíem imaginat, ni de manera directa— sinó traçat a través de peticions compartides i de gestos que han viatjat per mans intermediàries, trobant en aquest recorregut una altra forma de proximitat.
Entre ambdós centres vam iniciar un intercanvi que consistia en compartir propostes i materials perquè l’altre els pogués reinterpretar, generar, transformar i integrar dins la seva pròpia obra. D’aquesta manera, cada peça deixava de ser tancada per esdevenir oberta, disponible al contacte amb l’altre i poder unir-ho de manera creativa i original, creant noves peces i nous significats. No es tracta només d’afegir elements, sinó de deixar-se afectar per la mirada de l’altre, d’acceptar la intervenció com una forma de diàleg.
Acabant així el procés, construint una proposta basada en una petita conversa artística entre centres, on el contacte es produeix realment: en l’intercanvi, en la transformació i en la creació compartida. Perquè, al final, contactar també és això —deixar que l’altre entri, modifiqui i formi part del que és teu— encara que prengui la forma d’un contacte indirecte, mediat per altres veus, i sigui en les paraules on trobi el seu camí per existir.
I així, l’obra s’articula en tres espais simbòlics que dialoguen entre si. D’una banda, una gàbia oberta amb ocells de colors, que suggereixen una llibertat aparent o desitjada simbolitzant-nos. De l’altra, la projecció d’una cel·la, que encarnen la restricció, el silenci i la impossibilitat de volar envoltada d’ocells blancs que no poden volar, cartes no rebudes, obres no compartides… I finalment, una cadira buida amb ocells negres plens de desitjos sobre el seient, sota un focus de llum: un espai de presència absent, de contacte zero, on el que pesa no és el que hi ha, sinó el que falta, la metàfora de l'absència.
. . . DEIXEU VOLAR ELS OCELLS . . .
