COMPLICITATS. 10 ANYS D'ART I ESCOLA

1foto expo ae temple ana alvarez difusió BR0 ANYS D'ART I ESCOLA
Exposició vinculada amb l'exposició ART + ESCOLA + JOC [+ info]

21.05 – 27.06.2021
Exposició de Francesc Abad, Ana Álvarez-Errecalde, Ferran Blancafort, Recetas Urbanas / Santiago Cirugeda, Carme Collell, Toni Ferron, Joan Fontcuberta, Jo Milne, Tere Recarens i Jorge Yeregui
A cura de Miquel Bardagil

Obertura de l'exposició, divendres 21 de maig a les 19 h al Temple Romà (Pare Xifé, s/n Vic)

Presentació de la publicació ART I ESCOLA. 10 ANYS
Dijous 27 de maig a les 18 h al Temple Romà
Retransmès pel canal de Youtube d'ACVIC

S'ofereixen visites comentades als grups escolars, vinculades a l'exposició ART + ESCOLA + JOC.
Visites gratuïtes, contactant amb ACVIC

Horaris Temple Romà:
De dimarts a diumenge de les 18.00 a les 20.00 h. Dissabte obert d'11.00 a 13.00 h

*Fotografia: ‚Ana Álvarez-Errecalde. Río de Piedras (2020)


COMPLICITATS (i coincidències)
Text de Miquel Bardagil

Deu anys d’Art i Escola constitueixen una fita remarcable en l’aposta per vincular l’art contemporani -artistes, un centre d’art, gestors...- amb l’ensenyament -alumnes, professorat, institucions educatives...- i les noves generacions. Una aposta de mèrit i arriscada en el seu moment, i també una cursa de fons, ja que no és un secret la dificultat de les diferents disciplines de l’art contemporani per establir una connexió amb la societat. Deu anys després es pot parlar d’una història amb assoliments a partir d’anar buscant i teixint, dia a dia, complicitats i coincidències. Art i Escola s’ha estructurat cada any al voltant d’un tema: l’entorn, el temps, la xarxa, la llum, el buit, el caos, el tabú, el refugi, la ficció i el joc. Per a l’exposició s’ha buscat un artista amb una trajectòria coincident amb cada tema.

Jorge Yeregui capta en les seves fotografies i vídeos els paisatges de la perifèria urbana, un entorn encara no enterament urbanitzat, on l’acció humana ha intervingut projectant una transformació radical en l’espai, marcat amb les línies de delimitació parcel·lària i estripat per les intervencions d’adequació de l’espai. L’idíl·lic locus amoenus dels antics, idealització del concepte d’allò «natural», ha estat suplantat per un model de paisatge banal, impersonal i gris, resultat del sotmetiment als dictats econòmics de la societat postindustrial.

Francesc Abad vincula la memòria al temps, com les dues cares de la mateixa moneda. Davant el pas devastador del temps, la memòria s’erigeix en l’antídot contra l’oblit. La memòria, en la doble vessant individual i col·lectiva, esdevé el mecanisme imprescindible en el procés d’estructuració tant del cos social com del subjecte en contra de la manipulació i la falsificació de la història. Cal preservar-la i protegir-la de la intempèrie, tanmateix, ja que la seva fragilitat queda exposada en la incessant lluita contra el temps i l’oblit.

Toni Ferron s’endinsa en l’univers de la xarxa amb el tarannà de l’observador lúcid i crític que explora contradiccions i mancances del món generat a partir de la tecnologia digital de la informació i la comunicació. Amb aquest objectiu ha creat un llenguatge personal que es mou entre el grafisme i la iconografia pròpia de la xarxes socials per aconseguir una gran eficàcia comunicativa, des d’on posa de manifest el perill de l’individualisme, la soledat i la passivitat en comptes de l’acció participativa i la solidaritat, així com la jerarquització i la voluntat de controlar unes estructures de paradigma democràtic.

Ferran Blancafort s’ha interessat captar la multiplicitat de la llum, ja sigui en la fotografia d’interiors, de paisatges o de formes arquitectòniques. La seva obra, potser a causa de la seva sensibilitat d’arquitecte, mostra una tendència a reflectir imatges de composicions ordenades per línies i volums precisos –però sovint amb formes poc definides- que estructuren les diferents zones del conjunt. A Venècia V observem com la llum es fa tangible quasi sobtadament, en un moment de pausa i quietud, mentre inunda amb una infinitat subtil de grisos la profunditat d’un espai inconcret.

Carme Collell treballa la ceràmica amb un manifest interès pel buit i el color. El primer concepte l’acosta al discurs escultòric i arquitectònic, el segon a la pintura. No hem d’entendre, però, que faci una obra híbrida, sinó que desenvolupa formalment i conceptual una ceràmica, amb gran domini tècnic, enriquida amb aportacions d’altres disciplines. La delimitació del buit, és a dir, d’un espai privat de matèria, crea una dualitat interior-exterior, que de vegades es resol amb una energia expansiva de dintre cap a fora, de vegades amb unes geometries de contenció que preserven el secret de l’espai interior.

Jo Milne ha aconseguit una suggeridora plasmació visual del concepte del caos: uns bucles inacabables en constant moviment que es projecten cap a l’infinit, més enllà de l’espai i del temps, en una combinació de seqüències determinada per combinacions geomètriques. La repetició serialitzada de les línies corbes (o cordes, definides per la teoria de cordes com a objectes unidimensionals) suggereix que l’origen d’aquest univers se situa en un component racional que, lluny de la fredor, també ens parla d’emocions: la bellesa d’unes formes simètriques, la subtilesa cromàtica i el vitalisme de les línies en expansió.

Ana Álvarez-Errecalde ha realitzat una punyent reflexió sobre temes recoberts per un cert tabú en la societat actual. La seva obra confronta l’espectador amb fets com l’embaràs, el part, la malaltia, la mort, el dol o la pèrdua, entre d’altres, que apareixen en la seva obra sovint abordats de forma directa i en referència a vivències personals. Es tracta de qüestions de caràcter transcendental, ben presents per a qualsevol individu concret, però que resten d’alguna manera soterrades i en gran part ignorades per una societat consumista guiada per l’hedonisme.

L’obra de Recetas Urbanas / Santiago Cirugeda es mou en els límits entre el que és legal i el que no és il·legal i s’endinsa en les aigües de l’ambigüitat normativa. Concep l’arquitectura en uns registres propers a les arts plàstiques i desenvolupa estratègies al marge del mercat i de l’especulació immobiliària. La “Casa Pollo” constitueix un exemple d’arquitectura com a refugi, pensada per als sectors més vulnerables, on l’autoconstrucció i el cooperativisme substitueixen l’empresa immobiliària. De reduïda superfície i ocupant solars en desús, està pensada com a lloc de residència temporal.

Joan Fontcuberta ha explorat els camins de la ficció en l’àmbit de la fotografia, un medi que es va considerar el paradigma d’allò veritable. Al projecte Sputnik confronta la realitat històrica amb la manipulació política, la censura amb la llibertat d’informació i els mecanismes de creació i difusió de documentació fake amb l’escepticisme crític davant el discurs oficial. Ivan Istotxnikov -amb gran similitud física amb el fotògraf- és el protagonista de la història: un astronauta rus enviat a una missió espacial que va ser silenciada i amagada per les autoritats soviètiques.

Tere Recarens ha desenvolupat una obra que sovint incorpora uns components lúdics propis del joc, els quals esdevenen un eficient recurs per trencar amb les rígides estructures conceptuals de l’art, amb l’objectiu d’acostar-lo a la vida. Aquest interès en la fusió de vida i art ha estat una constant en la seva obra. A Watere incorpora la infantil, espontània i alliberadora alegria del joc amb un inesperat sortidor d’aigua en el context del dur asfalt urbà, recuperant i reinterpretant amb ironia una escena que hem vist reflectida en algunes icòniques fotografies de Nova York.

Miquel Bardagil
Crític d’art

caixalogos ae07 horitzontal
© 2011 ART I ESCOLA
Tots els continguts han estat elaborats per les institucions, escoles i persones participants a ART i ESCOLA
Web realitzat per ACVic Centre Arts Contemporànies